Píndoles

Relat per al concurs #DescriuContinua de ScitoEdicions i Descriu

Comence a sospitar que no és la classe de persona que em pensava. Després de tota una vida d’amistat, estava convençut de que el coneixia millor que a mi mateix. Però l’altre dia, de sobte, em digué que no tenia ben clar què fer d’ací en endavant. En quin sentit?, li vaig dir. En cap, i en tots alhora, contestà. Resulta que no sabia si era feliç. Que només pensava en deixar el treball, plantar a la dona i agafar l’antiga moto per perdre’s una temporada. Perdre’t on? On siga, tant s’hi val. Perdre’m, només vull perdre’m. Agafar la motxilla, els estalvis i viure a la carretera. Sí, com Miguel Rios!, li vaig dir. Hippy als setanta! Ja no tenim edat d’eixes coses, no creus? Edat de què, de gaudir realment d’allò que ens fa sentir-nos vius? Ah, i no tinc setanta, cabró! Pocs te’n queden, contestí. Apa, deixa’t d’històries. Però… va continuar, realment vols malgastar els pocs anys que et resten abans de la jubilació amb els ulls pegats a una pantalla? I després què? No tindràs forces ni per alçar el cul del sofà. Recordes els estius a Xàbia? No ho trobes a faltar?

Quin tros de fill de puta. Clar que ho trobava a faltar, i tant! Teníem menys diners que anys, i menys preocupacions que diners. Solíem viatjar amb un sac de dormir i la roba justa per passar el mes. Recorde banyar-me en pilotes a la cala del Francès, quedar-me dormit mirant les estrelles a Portixol i bussejar fins que el sol s’amagava per darrere de les muntanyes de la cala Barraca. Quan els pocs turistes que hi havia encara en aquella època marxaven cap al poble, ens quedàvem allí, esperant la foscor amb dos cerveses i la sensació de no necessitar res més que això per passar la vida. Potser no érem massa conscients del que hauria de vindre després, però precisament per això sé que érem feliços.

Saps què? Que tens raó. No sé com hem pogut estar tant cecs durant tots estos anys. Ens han venut la vida que ens deien que ens convenia. L’han empaquetat i ens l’han servit en píndoles de colors que, a poc a poc, hem anat tragant sense piular. Una llicenciatura, una dona guapa que ens estima, un gosset -per què no-, xiquets també en vols?, diners, un viatge a l’any, un restaurant pijo per al nostre aniversari, la mort del pare, més diners, un bon treball, el futbol del diumenge, una exposició -que de moderns en som un tros-, els llibres, la música, i, quan et vols donar compte, arriba un nét. Tires la vista enrere, i on has quedat tu? Soterrat entre tota eixa muntanya de desitjos complits?

No! Prou!

Te’n vas? Doncs jo me’n vaig amb tu!

Fou llavors quan vaig tornar a reconèixer-lo. Amb una picada d’ull fou suficient. Vaig agafar l’antiga xupa, el casc de la moto i vaig tancar l’armari que guardava al seu interior l’espill amb qui parlava.

Acerca de pauborreda

Periodista y fotógrafo
Esta entrada fue publicada en Blog y etiquetada , , , , , . Guarda el enlace permanente.

¿Te ha gustado? ¡Comenta y comparte!

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s