Coneixia molt bé cada indret d’aquell edifici. La llum verda parpellejava mentre esperava, impacient, l’ascensor. Tres persones més li acompanyaven al seu viatge cap a les altures. Però baixaren abans, i ell es quedà a soles, mirant com un babau els números que es succeïen lentament. Tres, quatre, cinc… i el sis, que havia de ser el seu destí, de sobte s’havia esborrat del panell. L’ascensor continuava pujant, cada cop amb més rapidesa: nou, deu… Intentà aturar-lo, polsant sense ordre i amb desesperació totes les tecles. Però era inútil. Aquella màquina de ferro seguia endavant, més i més ràpid, fins al número catorze, l’últim pis de l’edifici, el qual sobrepassà amb fermesa: quinze, setze… Era impossible, no existien eixos pisos. Ell, intentant no perdre els nervis i cridar com un boig, es va agarrar a les parets d’aquell xicotet cubicle i va observar amb angoixa com les leds de la pantalla embogien al seu ritme: cent u, cent vint-i-quatre, cent cinquanta-tres… De sobte, l’ascensor s’aturà a un número irreconeixible i la porta es va obrir lentament, deixant entreveure un replà, com tots els altres, amb la peculiaritat de que aquest estava completament fosc. La que hauria de ser la seua porta estava mig oberta, però de l’interior s’escoltaven veus, crits, brams. Atemorit, es va apressar a baixar les escales, de tres en tres i de cinc en cinc esglaons, fins arribar al sis, el seu pis. Allà, on sempre, estava la porta 22. Sa casa. La mateixa olor de sempre, el mateix silenci. Va fer sonar el timbre amb decisió, convençut de que li havia arribat la salvació. Però la sorpresa fou major encara quan qui obria la porta no era son pare, ni sa mare ni tampoc la Marina. Truc, el gos, no havia vingut a saludar-li com de costum. Un home major, molt major, se’l mirava perplex. Jo… jo visc ací, va contestar ell sense que ningú li hagués preguntat. Sóc fill dels Borredà, afegí. Els Borredà?, va repetir el vell mentre s’acariciava suaument el mentó. Fa més de trenta anys que els Borredà ja no hi viuen ací.

Es va despertar exaltat. Els llençols, plens de suor, eren l’únic testimoni d’aquell maleit malson. Ara ho recordava tot, l’ascensor, els pisos infinits, les escales a fosques, aquell intrigant vellet. Des del llit, escoltava alleujat el caminar inconfusible de sa mare pel corredor. Alça’t, que ja són hores!, li va dir com cada diumenge. I com cada diumenge, es va alçar amb el mal de cap propi de la nit anterior, va preparar-se un bon bol de cereals i es va deixar caure al sofà. Amb els ulls encara entretancats, jugava amb el comandament a distància, passant els canals de la televisió a tota velocitat, com passaven els pisos al seu ascensor imaginari. En arribar al nou, es va aturar, amb el mateix sentiment d’estranyesa que va experimentar al somni. Va buscar entre els racons d’aquella pantalla fosca els Zaplana, Fabra, Camps, Barberà, i tota aquella colla que fins feia no res somreien a l’altra banda de la càmera. I també tots aquells que havien treballat honradament, colze amb colze, tragant amb les misèries d’aquests personatges. Però no hi eren. Ningú hi era a casa. Ells, com ell mateix, havien estat presa d’un malson. Però d’aquest no despertarien.