Salvem el Cabanyal

Aquell trist dia de primavera, les ones del mar van gemegar de dolor. D’un sospir, es van acostar tímidament fins tocar la sorra, i van ser tèstics d’una de les actuacions policials més vergonyoses que recorden. Van voler lluitar per la causa, però no van poder. El mar va tirar elles, una vegada més. Però esta vegada van tornar tenyides de sang, i es van emportar amb si més d’un sanglot i alguna runa. La ferida estava oberta, i la sal de la platja feia que la coentor fóra quasi insuportable.

Aquell matí en el Cabanyal, molts van recordar temps passats. Van recordar l’opressió, la violència, l’autoritarisme i el silenci. Van cridar, però ningú estava allí per escoltar-los. Un exèrcit d’homes de negre, armats amb tota la potestat que suposa el suport d’un partit, van callar els manifestants a base de violència. Ningú va preguntar. Es van oblidar les bones formes. La milícia, estesa en el sòl, alçant les mans, demanant allò que li pertanyia, va ser sotmesa a una pluja de colps de porra i reduïda a un parell de valents que no es van rendir fins quedar inconscients.

Lluny d’allí, en els despatxos, es lliurava una altra batalla. Era la lluita jurídica, el pols polític que uns ignorants tractaven de guanyar a una la llei que ja feia molt havia declarat aquell lloc Patrimoni Cultural. Però de res van servir els papers. Els tancs ja estaven en el carrer, com en aquella nit de febrer, disposats a actuar. I aquesta vegada sí ho van fer. Van disparar, i van derrocar diversos objectius. Junt amb eixes cases, va caure una part de la història que aquest barri històric havia escrit a València. Van caure anys d’esforç i dedicació, de vides anònimes entregades al mar, del treball humil de famílies de pescadors de classe mitjana-baixa. Va caure també el somriure i l’esperança de tots els allí presents. Però sobretot va caure la dignitat d’una gent que aquell dia va veure morir una part de la seua vida.

Aquell matí en el Cabanyal van caure molt més que un parell de cases. I el que vinga a continuació no servirà de molt, doncs el dany ja està fet. La ferida continua sagnant, i el fet que s’aconseguisquen rentar la cara els dos o tres polítics de torn amb declaracions positivistes no repararà el que ha passat. Un barri que ha sigut completament abandonat per les autoritats, pel que ningú ha mogut mai un dit per preservar-lo i recompondre’l, és un barri podrit. Però ho és precisament perquè mai s’ha fet res per evitar-ho. És ara, darrere d’anys de treball, quan el PP arreplega els seus fruits i ix victoriós. Ha aconseguit el que volia. Ha enverinat el Cabanyal, i té l’excusa perfecta per, per fi, acabar amb ell.

Molts continuen plorant i no perden l’esperança. Però en el fons tan sols les ones del mar saben que aquell matí en el Cabanyal va començar una guerra que, si seguix pel camí de la desídia política i la repressió policial, té un final escrit. Amb tot, Salvem el Cabanyal.
Fotografia de Juanvi Blàzquez
Anuncios

Acerca de pauborreda

Periodista en Valencia
Esta entrada fue publicada en Uncategorized. Guarda el enlace permanente.

Una respuesta a Salvem el Cabanyal

  1. Anonymous dijo:

    tèstics?? testimonis nen! testimonis! Per la resta molt bé… jo vaig ser de les que va fugir abans de que m'apallissaren jaja

¿Te ha gustado? ¡Comenta y comparte!

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s