Mentre corria, fugint rere sa mare d’uns somnis que s’esvaïen a les seues esquenes, li vingueren al cap un fum de records, com un llampec que esclatava al seu cap, il·luminant amb fermesa cada moment de la seua curta existència.

I així, suant, gemegant temorós, deixant a cada pas un munt de vivències, de sobte les va recordar totes juntes. Va veure aquells calorosos dies d’estiu, sufocant la set amb un bon glop d’aigua fresca sota l’ombra d’algun pi, les passejades amb son pare fins el cim de la muntanya, eixe paisatge que li esperava allà dalt, impertorbable front al pas dels anys, les carreres costera avall amb bicicleta, tractant de seguir-li el ritme als seus companys, aquelles ferotges turmentes que només es podien contemplar des de l’altra part de la finestra, l’olor a terra mullada quan cessava la pluja, també l’olor a paella del migdia, el color dels arbres.

Va recordar el dia en que son pare construïa aquell forn de pedra que els acompanyaria durant tants anys, també li vingué a la memòria els jocs amb el seu germà, perdent-se a la muntanya, retrobant-se a la cabanya de l’arbre, les llargues caminades amb Ruc, el seu gos, que corria perseguint papallones. Va rememorar el seu primer amor, aquell primer bes amagats darrere d’una caravana abandonada. I se’n recordà també de l’última nit d’estiu, de cada estiu, abans d’abandonar al dia següent la caseta per tornar a la ciutat.

Avui, com a aquelles nits interminables, tenia la certesa de que tampoc podria dormir. Fou només quan arribà a un lloc prou llunyà com per a sentir-se a resguard, just en aquell instant en que girà el cap i observà amb impotència la serra Calderona morint suaument entre les flames, va ser doncs quan aquells records s’esvaïren de nou, deixant un buit que ni tan sols el seu plor desconsolat podria omplir.